TODO se transforma

Jorge Drexler - Todo se transforma


Todo se transforma

Tu beso se hizo calor,
luego el calor, movimiento,
luego gota de sudor
que se hizo vapor, luego viento
que en un rincón de La Rioja
movió el aspa de un molino
mientras se pisaba el vino
que bebió tu boca roja.

Tu boca roja en la mía,
la copa que gira en mi mano,
y mientras el vino caía
supe que de algún lejano
rincón de otra galaxia,
el amor que me darías,
transformado, volvería
un día a darte las gracias.

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

El vino que pagué yo,
con aquel euro italiano
que había estado en un vagón
antes de estar en mi mano,
y antes de eso en Torino,
y antes de Torino, en Prato,
donde hicieron mi zapato
sobre el que caería el vino.

Zapato que en unas horas
buscaré bajo tu cama
con las luces de la aurora,
junto a tus sandalias planas
que compraste aquella vez
en Salvador de Bahía,
donde a otro diste el amor
que hoy yo te devolvería......

Cada uno da lo que recibe
y luego recibe lo que da,
nada es más simple,
no hay otra norma:
nada se pierde,
todo se transforma.

Drexler multicolor
Andreu Gomila

Jorge Drexler és un d'aquests cantants que mai no passen de moda. Darrerament abusa una mica del so industrial, que diria J.M. Hernández Ripoll, però té una consistència guanyada amb els anys. En fa sis va oferir un concert memorable dins el Grec a la plaça del Rei. Presentava el disc Sea i a la seva discogràfica d'aleshores, Virgin, deien estar desesperats perquè no venia. Va omplir l'espai i fins i tot es va marcar la presumpta excentricitat -no per a aquest suec, sinó per a molts dels progres que en són fans- de fer pujar els Gossos a l'escenari i cantar un tema seu en català. Dimecres passat ja no s'hi va atrevir, tot i comptar entre el públic amb algun membre de la banda manresana, l'últim disc dels quals, per cert, els fa mereixedors d'una plaça del Rei, per exemple.
Els festivals, de vegades, serveixen per a això, per veure el creixement d'un artista, per veure com comença a les sales petites i acaba omplint platees colossals i, potser, torna a les trinxeres. Drexler és en l'estadi intermedi. Té quaranta i pocs anys i gaudeix del seu millor moment. Gràcies a Al otro lado del río, la cançó que va guanyar l'Oscar a la millor cançó el 2005 en ser inclosa al film Diarios de motocicleta, va obtenir una popularitat ben merescuda i la passada nit tothom cantava amb ell els temes del seu últim disc.
Drexler és un paio simpàtic, atractiu, i, a més, un cantant enorme, que té tants de colors com els del seu escenari de dimecres. Ara és blau, ara és vermell, ara s'apaga. Prometia 12 segundos de oscuridad i va oferir més d'una hora i mitja de potència artística, tot i certes rareses només comprensibles per als fans més acèrrims, com una versió ben circumspecta d'El pianista del gueto de Varsovia. Els cracs, però, tenen això: tot se'ls permet.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 43. Diumenge, 29 de juliol del 2007